Advocats especialistes en estafa a Barcelona

El delicte d¿estafa de l¿art. 248 del Codi Penal castiga enganyar-ne un altre, perquè realitzi un acte de disposició que li causi un perjudici a ell oa un tercer, actuant amb ànim de lucre.

Aquest engany pot consistir tant a afirmar com a veritable una cosa que no ho és, com a amagar circumstàncies rellevants sobre l’operació que, si hagués estat coneguda per la víctima, l’haguessin portat a no fer l’acte de disposició.

Perquè el comportament sigui delictiu, cal que l’ engany sigui força .

Inicialment, els tribunals entenien que la víctima tenia uns deures d’autoprotecció, de manera que, si queia en l’engany per no complir aquests deures, l’engany no es considerava prou i els fets no eren constitutius de delicte. Tot i això, actualment els Tribunals només exclouen l’estafa quan es tracta d’un engany groller o molt evident, entenent com a tal aquell que pot ser detectat per qualsevol persona.

En tot cas, per valorar l’entitat de l’engany, es valoren les circumstàncies personals i les capacitats mentals de la víctima. D’aquesta manera, encara que l’engany sigui groller o molt evident, si l’autor s’adreça a una persona que és especialment vulnerable, per exemple, perquè pateix una malaltia mental, aquest engany es pot considerar força. Així mateix, es tenen en compte les circumstàncies en què es produeix l’engany, per exemple, si es produeix en el marc d’una relació comercial sostinguda en el temps, si l’autor i la víctima es coneixien…

La pena a imposar varia segons l’import defraudat.

• Si aquest és superior a 400 euros, la pena és de presó de 6 mesos a 3 anys.
• Quan limport defraudat no supera els 400 euros, els fets se sancionen amb pena de multa d1 a 3 mesos.

El delicte d’estafa se sanciona amb més pena, presó d’1 a 6 anys i multa de 6 a 12 mesos, quan es dóna alguna de les circumstàncies següents:

• Si recau sobre béns de primera necessitat, habitatges o altres béns dutilitat social.
• Quan es fa abusant de la forma d’un tercer o ocultant o inutilitzant algun expedient o document públic o oficial.
• Si afecta béns que formen part del patrimoni artístic, històric, cultural o científic.
• Quan és especialment greu, atesa l’entitat del perjudici i la situació econòmica en què deixa la víctima.
• Si el valor del defraudat supera els 50.000 euros o afecta moltes persones.
• Quan es comet aprofitant la relació personal existent amb la víctima o aprofitant la credibilitat professional de lautor.
• Si l’autor, a l’hora de cometre el delicte, ja havia estat condemnat per tres o més delictes de defraudació.
• L’estafa processal, que consisteix a manipular proves en un procediment judicial o utilitzar algun frau similar, provocant error al tribunal perquè dicti una resolució que sigui perjudicial per a la part contrària o per a un tercer.

Si el valor del que és defraudat és superior a 250.000 euros, la pena prevista és de presó de 4 a 8 anys i multa de 12 a 24 mesos.

A banda de la modalitat bàsica d’estafa que hem vist anteriorment, es castiguen amb la mateixa pena determinats comportaments específics previstos a l’art. 249 del Codi Penal:

• L’ estafa informàtica , que comet la persona que aconsegueix una transferència no consentida de diners o altres béns utilitzant alguna manipulació informàtica.
• L’ estafa comesa utilitzant de forma fraudulenta targetes de crèdit o dèbit, xecs de viatge o qualsevol altre instrument de pagament diferent de l’efectiu , per tal de fer operacions en un tercer (per exemple, utilitzar una targeta de crèdit aliena per comprar a una botiga o per treure diners d’un caixer automàtic). També se sanciona la sostracció o apropiació il·lícita d’aquests instruments de pagament per a la seva utilització fraudulenta, sense necessitat que s’arribi a produir l’estafa.
• La fabricació, possessió o venda a tercers de dispositius, dades o programes dissenyats per cometre estafes informàtiques o estades mitjançant targeta de crèdit.

D’altra banda, l’art. 251 del Codi Penal castiga amb pena de presó d’1 a 4 anys els comportaments següents:

• La venda o l’arrendament d’un immoble per part de qui no té facultats de disposició sobre aquest.
• La venda o l’arrendament d’una cosa moble o immoble, ocultant l’existència de càrregues (per exemple, la venda d’un habitatge sense informar que hi ha una hipoteca).
• Els casos de doble venda, és a dir, quan una persona ven un bé i, posteriorment, quan ja no n’és el propietari, la torna a vendre a una altra persona.
• L’atorgament d’un contracte simulat en perjudici d’un altre.