Especialista en delictes d´usurpació d´immoble

El delicte d’usurpació es troba tipificat als articles 245 a 247 del Codi Penal, dins del Títol XIII, en el qual es regulen els delictes contra el patrimoni i contra l’ordre socioeconòmic.

Ens trobem davant d’un delicte que protegeix la possessió, és a dir, una relació específica del propietari o posseïdor legítim sobre l’immoble.

Les modalitats delictives bàsiques del delicte d’usurpació de béns immobles es regulen a l’article 245 del Codi Penal, i són les següents:

• D‟una banda, l‟article 245.1 del Codi Penal tipifica l‟ ocupació d‟un immoble o la usurpació d‟un dret real immobiliari utilitzant violència o intimidació. Aquesta conducta es coneix com a ocupació violenta de béns immobles.
• D’altra banda, l’art. 245.2 del Codi Penal castiga allò que s’anomena “ocupació no violenta” d’immobles . Aquesta consisteix en locupació, sense autorització, dun immoble, habitatge o edifici aliè que no constitueixi estada, sense autorització, o en mantenir-se en aquest immoble en contra de la voluntat del seu titular.

La pena associada a aquest delicte varia en funció de la modalitat delictiva:

• Si ens trobem davant d’una usurpació realitzada emprant violència o intimidació (article 245.1), se sanciona amb pena de presó de 1 a 2 anys . La durada daquesta pena es fixa en funció de la utilitat obtinguda i el dany causat.
• En els casos d’usurpació sense violència ni intimidació, regulats a l’article 245.2, la pena és de multa de 3 a 6 mesos.

L’article 245.2 del Codi Penal tipifica l’ocupació no violenta de béns immobles, aquella ocupació que es fa sense utilitzar violència o intimidació. Aquesta modalitat es caracteritza pels elements següents:

• L’ocupació, sense violència o intimidació, d’un immoble, habitatge o edifici que en aquell moment no constitueixi estatge d’alguna persona, feta amb certa vocació de permanència.

• Que locupació suposi un risc rellevant per a la possessió del perjudicat sobre limmoble afectat. Per això, no són constitutives de delicte les ocupacions ocasionals o esporàdiques, sense vocació de permanència.

• Que l’autor no tingui títol jurídic que legitimi aquesta possessió. En aquells casos en què el subjecte actiu estava inicialment autoritzat per ocupar l’immoble, encara que fos temporalment o en qualitat de precarista, el titular ha d’acudir a la jurisdicció civil.

• Que consti la voluntat contrària a locupació per part del titular de limmoble. Aquesta voluntat ha de ser expressa, però es pot produir tant abans com després de locupació.

• Que lautor actuï amb coneixement de lalienitat de limmoble i de labsència dautorització.

La jurisprudència ha exclòs en determinats casos l‟existència d‟un delicte d‟usurpació de l‟article 245.2 del Codi Penal:

• En primer lloc, en queden excloses les ocupacions transitòries o ocasionals, sense intenció d’exercir drets possessoris.

• Així mateix, no són delictes les ocupacions dimmobles abandonats i en estat dinhabitabilitat.

• Finalment, en queden exclosos els casos en què el titular de l’immoble concedeix la possessió del bé a l’autor, ja sigui mitjançant un contracte o per precari. Per exemple, els casos en què l'”ocupa” és el mateix inquilí que deixa de pagar la renda mensual i, malgrat això, roman a l’immoble i es nega a abandonar-lo.

En aquests casos, l’afectat haurà d’acudir a la via civil.

En tots dos casos es produeix un accés o estada no consentida en un immoble.

No obstant això, en el delicte d’aplanament de casa l’immoble ha de ser un estatge, entenent com a tal el domicili d’una persona, aquell espai tancat on la persona desenvolupa la seva vida privada i la seva pròpia intimitat i on té la possibilitat d’excloure altres persones. Per contra, al delicte d’usurpació l’immoble no pot ser un estatge.

Precisament per això el bé jurídic protegit per aquests delictes és diferent: a la usurpació es protegeix el patrimoni i la possessió de l’immoble, mentre que, a l’aplanament, es garanteix la inviolabilitat del domicili.