Advocats Aplanament de Morada a Barcelona

És aquell espai tancat on la persona desenvolupa la seva vida privada i la seva pròpia intimitat i on té la possibilitat d’excloure altres persones del dit espai reservat.

Segons la jurisprudència dels nostres tribunals, tenen la consideració de casa: una segona residència o habitatge, una autocaravana, les habitacions dels hotels, la cabina d’un vaixell o una casa ocupada, entre d’altres.

En canvi, segons es recull a la jurisprudència, no són estada: un magatzem, un soterrani o traster destinat a guardar objectes i que no comuniqui directament amb l’habitatge, un habitatge deshabitat, entre d’altres.

El consentiment del habitants, que és el titular del dret a la intimitat, exclou el delicte d’aplanament de casa.

Però, com a especialistes en delictes d’aplanament d’estada , hem d’advertir que el consentiment es pot revocar en qualsevol moment i, en aquest cas, si el subjecte roman a l’estada en contra de la voluntat de qui inicialment li va donar consentiment, però ara li demana que marxi de l’estada, llavors, cometrà igualment el delicte d’aplanament de morada.

I això perquè, segons hem explicat, la permanència a l’interior de l’estada aliena en contra del consentiment de l’home, constitueix delicte d’aplanament de casa.

Quan parlem de subjecte actiu, ens referim a qui pot ser autor d’un delicte d’aplanament de casa.

Pot ser autor d’aquest delicte qualsevol persona que no sigui habitant, és a dir, que no habiti a l’estada.

Per exemple, sol ser habitual que cometi aquest delicte la pròpia exparella sentimental que, una vegada finalitzada la relació sentimental, fet el repartiment de béns, o havent estat obligat a abandonar el domicili conjugal, entra al domicili sense autorització ni previ avís amb una còpia de claus que es va fer al seu moment sense el consentiment del habitants.

En aquest cas, ens referim a les persones que poden ser víctimes d’un delicte d’aplanament de casa.

Concretament, només ho poden ser els habitants, com a titulars del dret a la intimitat.

Per exemple, l’arrendatari pot ser víctima d’un delicte d’aplanament de casa comès per l’arrendador propietari si aquest entra o roman a la casa sense el consentiment del primer.

El tipus bàsic del delicte castiga amb pena de presó de sis mesos a dos anys.

Això no obstant, si per entrar a l’estada aliena s’hagués desplegat violència o intimidació, la pena serà de presó d’un a quatre anys i multa de sis a dotze mesos.

A més, el Codi Penal, a l’article 203, estableix altres penes per als casos en què la víctima de l’aplanament de casa sigui un despatx professional o oficina, una persona jurídica pública o privada, despatx professional o oficina o un establiment o local obert al públic.

En concret, quan s’accedeixi a casa de persona jurídica, s’imposarà la pena de presó de sis mesos a un any i multa de sis a deu mesos .

En els casos en què, fora de les hores dobertura, es mantingui en contra de la voluntat del seu titular, al domicili duna persona jurídica pública o privada, despatx professional o oficina, o en establiment mercantil o local obert al públic, se li imposarà la pena dun a tres mesos de multa .

Si les anteriors conductes sobre domicili duna persona jurídica pública o privada, despatx professional o oficina, o en establiment mercantil o local obert al públic, es realitzen amb violència o intimidació, la pena a imposar serà de sis mesos a tres anys de presó .

La resposta a aquesta qüestió dependrà de la modalitat d’aplanament de casament que tractem.

En el cas de la primera modalitat d’aplanament de casa -entrada en una casa aliena contra la voluntat del seu habitants-, tant la Doctrina com la Jurisprudència majoritària dels nostres Tribunals, estableixen que no cal que el habitants manifesti expressament la seva oposició a l’entrada a la seva casa per part d’un tercer. És a dir, aquesta manca de voluntat pot ser deduïda tàcitament.

Per exemple, el fet que la porta d’un domicili estigui oberta, per si sol, no es pot interpretar com un consentiment de l’habitador a què pugui entrar qualsevol tercer.

En canvi, si ens trobem davant de la segona modalitat d’aplanament d’estada – la permanència a l’interior de l’estada aliena a què inicialment s’ha entrat amb el consentiment de l’habitador quan aquest li sol·licita que l’abandoni-, sí que s’exigeix que la voluntat contrària per part de l’home es manifesti de forma expressa.

En cas que siguin diversos els habitants i, per tant, els titulars del dret a la intimitat, la doctrina majoritària estableix que el consentiment vàlid d’un d’ells implica la inexistència del delicte, sempre que la manca de consentiment dels altres no s’hi hagi manifestat expressament.

La resposta és negativa. Només hi ha delicte si la conducta es comet de forma conscient, sabent que s’entra en un domicili aliè sense el consentiment de qui el pot atorgar i sense cap motiu que pugui justificar aquesta entrada.

El delicte d’aplanament de casa és un delicte que només es pot cometre dolosament.

Per tant, imaginem el cas que un subjecte creu erròniament que es troba en una zona enjardinada comuna que té la porta oberta quan en realitat es tracta d’un estatge aliè. En aquest cas, en el moment en què s’adonés del seu error, si surt immediatament de l’estada no hi hauria delicte.

La principal diferència és que en els casos d’usurpació, l’ocupació té lloc sobre un immoble que no és casa d’algú, és a dir, que no és un lloc on desenvolupa activitats el titular de la casa. Per exemple, seria el cas de vivendes abandonades.

Mentre que, a l’aplanament de casa, el domicili ha de constituir estatge. Pot ser que no sigui el vostre domicili de residència habitual, però cal que tingueu la consideració de casa per poder apreciar aquest delicte i no el d’ocupació.

Les penes per delicte d’usurpació són considerablement menors de les que es contemplen per als casos d’aplanament de casa.

Per exemple, no hi hauria delicte per estar justificada l’entrada en estat aliè per impedir un delicte flagrant o bé en aquells casos en què l’entrada en estat aliè es duu a terme en exercici del deure o d’un dret.

L’article 204 del Codi penal castiga l’autoritat o el funcionari públic que, fora dels casos en què la llei els ho permeti i sense cap causa legal, hi accedeixi en casa aliena o s’hi mantingui en contra de la voluntat del titular.

En aquests casos es contemplen la imposició de penes de presó a la meitat superior i inhabilitació absoluta de sis a dotze anys.

No obstant això, com a advocat expert en aplanaments de casa , hem de recordar que, la Llei d’Enjudiciament Criminal, estableix una sèrie de casos en què els agents policials poden accedir al domicili o casa en contra de la voluntat del titular.

En concret, podran accedir al domicili sense incórrer en delicte:

1. En casos de delictes flagrants : És a dir, que s’estigui cometent el delicte o s’hagi comès instants abans i sàpiguen que el delinqüent s’amaga a l’interior de la casa o es conserven objectes o instruments del delicte a l’interior.

Així com necessitat urgent d’una intervenció policial per evitar la continuació del delicte o practicar la detenció del delinqüent si hi ha risc de fuga o de destrucció de proves.

1. Mitjançant autorització judicial: Casos en què un jutge, mitjançant una resolució, autoritza els agents policials a entrar en un determinat domicili.